Capítol 10 – 962 graus i un remake


En el qual l’Anna pateix un atac de pànic, descobreix la temperatura de fusió de la plata i sospita que la versió americana serà pitjor

La Carme havia estat força comprensiva: - No és el primer cop que m’ho faig amb una noia confusa que acaba de descobrir les seves noves apetències – li va dir. L’Anna va anar dient que sí a tot, deixant-se consolar per ella però, fins que la va aconseguir convèncer que estava bé i va marxar, no va poder deixar-se anar. Va seure agafant-se el pit i provant de fer profundes respiracions que quedaven en un no res de sospirs breus i accelerats. Va calmar-se prou per acabar de recollir el bar i va marxar cap a casa. Quan estava a mig camí va dubtar si no seria més assenyat d’anar directament a casa d’en Matías i exigir-li una explicació. Va resoldre que no. Necessitava descansar i tenir el cap tranquil o, si més no, més tranquil del que ara el tenia si volia entendre que collons estava passant. Va arribar a casa, va dutxar-se i se’n va anar a dormir. O això va pensar que faria. Però va donar voltes al llit fins que no va poder més. Va vestir-se, va prendre l’anell, se’l va posar a la butxaca i va anar cap a casa d’en Matías.
Quan va arribar, va veure que hi havia llums enceses a la casa del vell. Va trobar-se la porta del carrer oberta, així que va pujar i va picar amb el puny, suaument a la porta del pis. Va obrir-la en Ben, el somriure del qual va transformar-se en cara de preocupació en mirar a la noia. Sense dir res la va abraçar i, després de confortar-la, va estirar d’ella fins a poder tancar la porta. En Matías era assegut a la taula, l’ampolla de Schnaps buida feia companyia a una altra de whisky d’una marca que l’Anna mai havia vist. Va seure davant del vell i va esperar fins que en Ben va prendre la seva cadira.
-Què collons m’has fet, Matías?
-Anna... – va començar el vell, però la noia el va interrompre.
-QUÈ COLLONS M’HA FET LA TEVA MERDA D’ANELL? – va cridar mentre llençava la peça de plata a la taula. Va dringar contra un got i va rodar, però abans que caigués de la taula, en Ben el va prendre i el va deixar entre l’Anna i en Matías.
-Anna – va tornar a dir en Matías – Necessites calmar-te. Vols un got de whisky?
-Necessito que em diguis què collons m’està passant. Necessito saber qui collons ets. QUI COLLONS SOU? – L’Anna plorava sense fer gest d’eixugar-se les llàgrimes. Tenia les mans agafades sobre les cuixes i se les anava fregant, com si tingués fred.
-No és aquesta la pregunta que vols fer - va dir en Ben – Vols saber qui ets tu.
-I aquesta pregunta, només tu la pots respondre – va continuar en Matías - Però si vols saber què ets: Ets una de nosaltres.
L’Anna va sentir la veu de dins seu: i ho has sabut des del principi.
-Qui sou? Perquè em feu això? – va insistir la noia mentre es tapava els ulls amb les mans. Va aixecar la mirada i va veure l’anell. El va prendre amb un moviment brusc de la mà. – Destruiré l’anell, el fondré!
-No et serà fàcil – va dir en Matías – La temperatura de fusió de la plata és 962 graus centígrads, temperatura que no és tan senzilla d’aconseguir a casa. Potser a una foneria.
-O al Mont del Destí – va dir en Ben prenent-li la mà.
-TOT ÉS UNA PUTA BROMA AMB VOSALTRES, NO? – va cridar l’Anna. – M’estic tornant boja
En Matías va prendre-li la mà que tenia l’anell i apropant-se-la als llavis, li va fer un petó.
-Si esperes veure les coses com una humana més, sí, t’estàs tornant boja – va dir – Durant segles els nostres han estat penjats, cremats, tancats, enterrats... qualsevol acció de rebuig que puguis pensar. Hem poblat la imaginació de la humanitat des del principi dels temps. Hem estat els seus déus, els seus àngels, els seus dimonis...
-Els seus vampirs, les seves fades – va intervenir en Ben.
-Hem estat en els seus somnis i en el seu desig – va dir el vell deixant-la anar – Però mai hem estat humans i mai ho serem.
-Llavors què fots amb aquesta cara de vell. Amb aquest cos patètic i esgotat. Vas dir-me que no menties i ara vens amb aquestes històries. Fes sortir a en Cassiel i acabem amb aquesta pantomima.
En Matías va començar a rejovenir-se davant d’ella. En Ben també va començar a brillar i va perdre el parell de dècades que se li marcaven als ulls.
-Vas donar-me l’anell dient-me que era la teva essència angelical però era mentida. Vas dir-me que havies renunciat a la teva immortalitat, també era mentida?
En Cassiel va prendre el got que havia estat d’en Matías. El va omplir amb un parell de dits de whisky. Va buidar el got d’un glop.
-No. Quan acabi aquesta conversa, tornaré a ser en Matías. I ho seré fins que mori el meu cos patètic i esgotat – va dir l’àngel amb to irònic – Però si nosaltres hem de mostrar-nos tal com realment som, què esperes tu per fer-ho. Mostra’ns qui ets realment. L’Anell només era una manera de fer-te més fàcil d’entendre com usar el teu poder. Però només era això, una peça d’atrezzo.
L’Anna va aixecar-se. Per la seva ment va creuar la idea de colpir aquella cara tan bella, tan perfecta i marxar corrents. Volia negar ser com ells. Ella no se sentia diferent del que s’havia sentit mai, era humana. Va donar voltes a aquell pensament fins que va sentir-se marejada i va adonar-se que en el fons, li era impossible saber si era humana o no. Va escoltar la veu, dins el seu cap, dir-li: Deixa’t anar, Anna, deixa’t anar i siguem una sola ment i una sola veu
-No sé com fer-ho – va pensar – No sé com fer-ho – va dir en veu alta.
-Accepta qui ets – va dir en Ben.
-Ja no sé qui sóc – va contestar-li la noia.
-Accepta què ets – va replicar en Matías.
Va tancar els ulls. Va veure davant reflectides a les seves parpelles tancades les figures d’en Matías i en Ben. En Cassiel i en Ruthven – va corregir-la la veu de la seva ment – Ells han escollit mostrar-se així al món. Decideix qui i què vols ser tu.
L’Anna va obrir els ulls. Va desfer el puny i va mirar l’anell. No em veig fent d’àngel. I, la veritat tampoc em veig fent de vampir – va pensar – Però sí que em veig continuar fent servir l’anell com a metàfora de qui sóc – Va posar-se l’anell que va començar a brillar amb una llum que, de seguida, va cobrir tot el seu cos. No va notar cap canvi evident. Però tota ella era com una versió idíl·lica d’ella mateixa. Era una utopia desvirtuada pel fet de realitzar-se. Era bella i prou. Era la bellesa en els ulls de l’observador, fos qui fos aquest observador. Va aixecar el braç i la llum va anar concentrant-se en la mà que subjectava l’anell per sobre del seu cap. Va veure reflectida en els ulls dels seus companys la seva figura i era com si tingués una estrella retinguda a la mà. Llavors va baixar el puny i la llum va desaparèixer. Continuava perduda i plena de dubtes. Però després de sentir-se apartada del gènere humà, trobava d’allò més relaxant, acceptar que hi havia una altra opció que la bogeria. L’Anna va seure.
-Continuaré dient-me Anna – va dir – Fer servir Galadriel em semblaria massa presumptuós – va dir amb un somriure.
-I et faltarien les orelles en punta – va dir en Ruthven amb un somriure.
-Continuo tenint molts dubtes – va dir – Perquè jo? Perquè m’heu escollit a mi?
-No hem escollit nosaltres. Tu has aparegut. – va dir en Cassiel servint whisky a tres gots. Va repartir-los i va aixecar el seu – Per l’Anna, que encara no es diu Galadriel, però que molt segur d’aquí a unes dècades li veurà la gràcia a això de prendre identitats fictícies.
-Per l’Anna – va dir en Ruthven – La primera Elfa que passarà el Mardi Gras a Nova Orleans – va mirar-se la noia – Perquè continues volent venir amb mi, oi?
-Per algun lloc he de començar la meva nova vida. I Louisiana sembla un lloc tan bo com qualsevol altre. – La noia va tocar l’anell – No cal que te’l torni, oi?
-No Anna. La Montse i jo el vam comprar en un viatge a Eivissa que vam fer. Només té valor sentimental, però sovint, aquest és l’únic valor que val la pena, no creus? – va dir en Matías mentre en Ben anava fent que sí amb el cap.

En Ben va fer els panqueques molt abans que sortís el sol i mentre se’ls menjaven, en Cassiel va anar convertint-se en Matías. Va ser en Ruthven qui va marxar a deixar els plats a l’aigüera i va ser en Ben qui va tornar amb la cafetera plena. L’Anna va anar apagant el seu poder. No notava que hi hagués cap diferència més enllà de la brillantor que semblava tenir tot quan estava ‘endollada’.
L’Anna va fer-los centenars de preguntes sobre les seves vides passades i sobre els poders que tenien, però això és una altra història i serà explicada en un altre moment.
A trenc d’alba, en Matías va anunciar que marxava al llit i en Ben va decidir acompanyar l’Anna a casa. La noia va fer la pregunta que no s’havia atrevit a fer-li a en Matías durant tota la nit:
-De debò pensa morir-se en Matías? – va preguntar.
Caminaven agafats per la cintura, amb la mateixa naturalitat que si fossin parella des de feia temps.
-I tant! – va dir en Ben – No passa més d’un segle sense que li doni un atac d’aquests. S’enamora i decideix viure la vida com si no fos immortal. Pateix una mica, mor i abans no el trobin fet un cadàver, torna a ser el Cassiel que tots coneixem i apreciem i tot torna a començar.
-Llavors no s’enamora de veritat?
En Ben va aturar-se i va encarar la noia. – En Matías porta quasi mig segle envellint. Ha vist morir la seva estimada i, en comptes de deixar-ho córrer, tornar a ser en Cassiel i viure la bona vida que tu saps que podem viure, va decidir continuar patint, posant-se malalt i morint com un humà. – Va mirar cap al cel – Collons, Anna. És clar que et pot semblar una broma, perquè al final de tot, en Matías morirà i en Cassiel sobreviurà. Però concedeix-li al pobre desgraciat el mèrit que mereix passar-se cinquanta anys no aprofitant aquest do que és nostre i només nostre.
-Però quan va seduir-me... – va provar de dir l’Anna.
-No va seduir-te! – En Ben va posar les mans a les espatlles de la noia – Va veure el que eres, qui eres realment i va fer – va tocar-se el pit amb una mà –vam fer el necessari per despertar la teva consciència. – Va abraçar-la i va continuar parlant fluixet a cau d’orella. – Els dos hem vist alguns dels nostres embogir. Créixer amb un desig mal enfocat i un poder per manipular els humans. Convertir-los en esclaus.
La noia va apartar-se d’en Ben: En Hitler. Tu el vas conèixer. Era un dels nostres que va embogir? Per això el vas anar a veure?
-No era dels nostres – va dir en Ben amb un somriure trist – Però uns quants ens demanàvem com era possible que tingués tant de carisma i poder sobre els altres. Ho vaig anar a investigar per si de cas.
-Ens trobarem amb algú dels nostres a New Orleans?
-Per carnaval sempre en venen uns quants. No som gaires, però Bourbon Street és com una mena de club social per nosaltres.
Van caminar en silenci una estona. En Ben xiulant suaument una melodia estranya i l’Anna pensant sobre totes les coses que havia après. Abans de tombar la darrera cantonada del seu carrer, l’Anna va aturar-se:
-Llavors jo tampoc moriré? No envelliré si no és que jo ho vull? – va preguntar.
-Podem morir, però no ens és fàcil. I envellir... segurament et trobaràs jugant amb la teva edat, depenen qui et trobis, o en quina situació et vegis. Però serà opció teva. No et vindrà forçat per la mare Natura.
L’Anna anava a fer una altra pregunta, quan algú caminant a tota marxa gairebé va ensopegar amb ells. L’Anna la va reconèixer per la imatge mental que va saltar-li el cap; era la Sònia, la xicota d’en Roc. Abans que pogués dir-li quelcom, la noia ja havia marxat carrer avall. L’Anna va obrir les seves percepcions i va adonar-se que en Roc estava a la porteria de casa seva. Va xiuxiuejar un comiat a l’orella d’en Ben i amb un petó als llavis el va enviar a casa d’en Matías amb la promesa de trucar-lo aquella tarda. Sola, va tombar la cantonada. El llum del fanal de davant la porteria il·luminava el noi que assegut a l’esglaó de l’edifici, mirava les seves sabates.
-Ei Roc, que passà res? – va dir l’Anna.
El noi va aixecar-se amb la cara trasbalsada, meitat per l’ensurt, meitat per les llàgrimes que li queien per les galtes. Va eixugar-se-les amb el dors de la mà abans de tombar el cap per mirar-la.
-Res – va treure les claus de la butxaca i va fer gest d’obrir la porta – Prenia la fresca abans de pujar a casa.
-Roc, m’he creuat amb la teva xicota. No semblava molt contenta. Que us heu barallat?
El noi va quedar-se amb la mà camí al pany.
-Sí. Però la Sònia no és la meva xicota. Mai ha estat la meva xicota, de fet.
L’Anna va prendre la mà que encara aguantava la clau i va estirar del noi fins a fer-lo seure. Va seure al seu costat.
-Què vols dir? Semblàveu molt ben aparellats l’altre dia.
-Perquè sou així les dones? – va saltar de sobte en Roc – Perquè ens feu servir i llavors ens deixeu tirats?
L’Anna es va sorprendre de la intensitat dels sentiments del noi. Estava realment enfadat.
-No generalitzis, Roc – va dir-li l’Anna amb veu suau. – No totes les dones són iguals. Igual que no tots els homes ho sou. – va passar-li un braç per sobre les espatlles. – Què ha passat?
El noi va quedar-se callat una estona. Al final va començar a plorar fluixet mentre l’Anna li acaronava el clatell. En Roc va enfonsar el cap al coll de la noia fins que va dir:
-M’ha deixat. – va trigar uns segons a continuar – Diu que no volia fer-me mal, però que en el fons només estava amb mi per fer gelós al noi que realment li agradava.
L’Anna no va dir res. Va deixar que la ment se li omplis amb les imatges del cap del noi. Va veure un llit gran, de matrimoni, cobert de pètals de rosa. A la tauleta de nit hi havia una ampolla de cava dins d'un pot amb glaçons i una caixa de bombons oberta. En Roc era dins la noia, penetrant-la a poc a poc mentre es feien petons.
-Avui els meus pares no hi són. Han aprofitat el pont per marxar al poble, a veure els avis. I jo volia aprofitar per fer-ho amb la Sònia, però fer-ho maco, especial. Però quan he provat de marxar de la festa on érem, ella ha començat a enfadar-se. Al final hem marxat i durant el camí m’ha explicat que no era jo qui li agradava sinó un dels meus amics.
L’Anna va prendre la imatge que havia rebut i va tornar-se-la al noi. Però en lloc de la Sònia, va enviar-li la seva cara. Va invocar el seu poder i va deixar que l’anell brillés des del clatell del noi, mentre encara l’acaronava. El noi va posar l’esquena recta, com si hagués rebut una descàrrega elèctrica i va mirar de cua d’ull l’Anna. La noia, tot i que no es trobava diferent, va notar que tot se li feia més brillant i clar a la ment. A ulls del noi, ella semblava irreal. Una bellesa de conte de fades, com sortida de les històries de la mitologia grega. Va aixecar-se i va estirar l’esquena. Va abaixar els ulls i va creuar la mirada amb en Roc:
-Creus que el cava encara estarà prou fresc? – va dir-li mentre li oferia les mans perquè s’aixequés.
El noi va acceptar l’ajuda i va aixecar-se fins a estar dempeus davant d’ella. No va parlar, només la va mirar amb els ulls molt oberts. L’Anna li va prendre les claus, va obrir la porta i va entrar amb el noi seguint-la.
-Saps què passa, Roc? – va dir-li mentre pujaven l’escala – D’aquí a pocs dies marxo. No sé quan tornaré, potser trigaré uns mesos, potser uns anys. Però una cosa sé segura. – va tombar-se i va encarar al noi – No vull marxar sense culminar el que vam encetar l’altre dia a la cuina de casa meva.
-Ets la dona més bonica que he conegut mai – va dir el noi.
-Faig trampes – va dir l’Anna deixant anar una rialleta.
Quan van arribar al replà de casa del noi, li va tornar les claus perquè obrís la porta. Van anar directament al dormitori. El gel s’havia fos del tot. Però el cava encara estava prou fresc. El noi va obrir-lo i van fer dringar les copes. El noi la mirava amb les galtes vermelles fins que li va prendre la copa. Va deixar-les a la tauleta i la va abraçar. Van fer-se un petó llarg, intens, mentre les seves mans recorrien camins per les seves esquenes. El noi va separar-se de l’Anna:
-No tens ni idea de com t’arribo a desitjar! – va dir en Roc.
L’Anna estava estudiant les imatges que li arribaven al cap. Va veure totes les coses que el noi volia provar amb ella i va contestar.
-Sí que me’n faig una idea, sí.
L’Anna va començar a riure. El noi la mirava sospitós i el va prendre per sorpresa l’empenta de la noia. Va caure assegut al llit i va somriure, encantat, quan l’Anna va començar a bellugar-se al so d’una cançó que només ella sentia. Va poder despullar-se sola fins que va arribar als sostenidors. Amb les calces va rebre l’ajuda d’en Roc, que va llençar-se sobre d’ella amb la cara famolenca d’un llop.
Va ser un matí molt llarg i profitós.

6 anys després. Berlín. Un cinema.

En Cassiel i l’Anna feien cua per comprar crispetes. La noia duia un vestit amb flors brodades i unes botes militars mal cordades. En Cassiel semblava sortit d’una revista de models. Quan van arribar al taulell van demanar les seves begudes i crispetes i van intercanviar unes quantes paraules amb la cambrera, que se’ls mirava amb els ulls molt oberts. A la cua per entrar a la sala, l’Anna va manifestar els seus dubtes:
-No sé com m’has convençut per venir a veure aquest despropòsit. – va dir després de xuclar la seva beguda – És impossible que estigui a l’altura de la meravella que va fer en Wim.
-Anna, has de tenir la ment una mica més oberta. ‘City of angels’ no és ben bé un remake, és més aviat una reinterpretació – va dir en Cassiel.
-Que sí, home! Però tu el què vols és veure la Meg Ryan, que no sé què hi tens amb aquesta mosqueta morta.
En Cassiel va fer gest d’estar ofès, però de seguida va somriure.
-Saps qui em recorda la Meg? – va dir amb una miradeta cap a la parada de les crispetes – La nostra amable cambrera.
-No comencis, Cassiel. Saps perfectament que em mirava a mi – va dir l’Anna.
-Però que dius? Em mirava a mi. Si gairebé li cauen les crispetes, distreta com la tenia.
-Sí que estava distreta – va concedir l’Anna – Però perquè em mirava a mi.
Van donar les entrades i van passar cap al vestíbul de les sales. Van aturar-se i van mirar els dos cap a la noia. Van projectar les seves ments sondejant la de la cambrera.
-Està pensant en mi – van dir en Cassiel i l’Anna a l’hora.
La cambrera els va mirar i va somriure. Va fer un gest amb la mà indicant que l’esperessin a la sortida. L’Anna va assenyalar a en Cassiel, mentre ell va assenyalar l’Anna. Els dos van fer cara de preguntar Qui? Jo?. La noia va passar una bossa de crispetes a un client i va deixar anar una rialla. Va assenyalar a en Cassiel i, immediatament, va assenyalar a l’Anna, que va rebre una imatge molt clara a la seva ment.
-Doncs res, haurem de fer un trio – va dir l’Anna.
-Puc pensar maneres pitjors de passar una tarda a Berlín – va contestar-li en Cassiel.
L’Anna va tocar l’anell i va enviar una imatge al cap de la cambrera. Va notar com l’escalfor es començava a estendre pel seu pit.

-Segurament veure en Nicolas Cage i la Meg Ryan carregar-se una bona peli n’és una d’elles!