En
el qual l’Anna rep una postal, ensopega amb algú del passat i
decideix passar a l’acció
Li
va costar molt adormir-se. L’anell no parava d’enviar-li imatges
d’en Roc. La seva cara es confonia amb la d’una altra noia,
suposava que la noia de la facultat de la qual li havia parlat.
L’Anna va anar rebent onades de luxúria provinents de les palles
que encara s’anava fent el noi. Finalment, va decidir treure’s
l’anell. El va deixar al congelador, sobre uns glaçons, sense
pensar-hi massa. Les imatges que li poblaven el cervell eren les
seves ara. Veia a en Matías, transformar-se en Cassiel i se li
barrejava tot amb en Roc. No parava de moure’s, inquieta, rodolant
per tot el llit. Força estona després va aconseguir dormir unes
hores. Quan va despertar, va notar que el coixí estava humit. Havia
estat plorant tota la nit, en somnis.
Mentre
es vestia per anar a treballar, va pensar en l’anell. La veu que
poblava normalment els seus pensaments, li deia que era massa valuós
per deixar-lo al congelador, però va decidir que podia passar sense
més intrusions a la seva ment.
Quan
l’Anna va arribar al bar, es va trobar al jefe fent-se aire amb un
cartró. En acostar-se, l’home va oferir-li el ventall improvisat i
va veure que era una targeta postal. Tenia una foto d’una torre
molt alta, amb una esfera amb una punxa apuntant al cel. Escrit en
lletres grosses va llegir Berlin. Desconcertada, va girar la postal
que no estava franquejada i va veure unes paraules escrites amb un
estil florit, amb un aire definitivament antiquat.
«Estimada
Anna,
Un
àngel et diu Hola des de Berlín.
En
Wim t’envia un petó»
La
signava en Matías, però en un racó de la postal hi havia una ‘C’
majúscula, molt florejada, digna d’un Cal·lígraf experimentat.
L’Anna va somriure mentre es guardava la targeta a la bossa i
s’imaginava al vell entregant la postal en mà al carter perquè
l’entregués amb la resta del correu del bar.
-Ara
t’envia postaletes, en Matías – va dir el jefe – Sí que et té
en consideració – Aquest darrer mot el va deixar anar amb una
riallada curta i seca.
La
noia no va dir res, es va limitar a somriure-li i va anar a la part
de darrere a deixar les seves coses. Encara notava l’angoixa de la
matinada en vetlla que havia passat i continuava sentint ràbia cap
en Matías per haver marxat sense avisar-la. Però, en el fons, es va
sentir alleujada de saber, que no l’havia abandonat.
Va
passar l’estona, tranquil·la, amb la seva ment només per ella
mateixa. Lliure de les imatges luxurioses i sensuals que l’havien
atacat constantment des que s’havia posat l’anell, ara li va
semblar que podia pensar amb molta més claredat. Així va entendre
que el problema amb en Roc havia estat la manca de control. Tothom té
somnis eròtics, fantasies que voldria realitzar. No tothom les pot
dur a terme i, sobretot, no tothom té un anell màgic per ajudar a
fer-los realitat. En Roc bullia d’energia sexual i ella havia estat
cansada, frustrada i molt calenta, quan se l’havia trobat. L’Anell
havia magnificat el desig del noi, però també el d’ella mateixa.
Les coses no haurien anat tan esbojarradament ràpides si ella hagués
tingut el cap fred.
A
mitja tarda va venir el seu cap a substituir-la, era el dia d’anar
al mercat a encarregar la carn i l’embotit per tota la setmana. Ell
odiava aquesta feina i la seva dona no apareixia pel bar si podia
evitar-ho. L’Anna va agafar la seva bossa i va sortir cap al
mercat. Va anar a la parada de la senyora Carme, la carnissera. Va
fer la comanda tenint en compte que la setmana vinent hi havia el
pont del Primer de Maig. Només obririen dissabte, i per poc que
pogués, l’Anna pensava no anar a treballar en tot el cap de
setmana. Necessitava descansar. Segur que el jefe pensava
encolomar-li el disgust, però si volia obrir al matí ella no hi
pensava anar.
Anava
a sortir quan va notar que algú la mirava de lluny. Era el seu ex,
en Valentí, que tenia els ulls clavats en ella. Quan va veure que la
noia el mirava, va aixecar la mà lentament, en una salutació
tímida. Ella va contestar aixecant el cap i, sense pensar-ho gaire,
va començar a caminar cap a ell.
-Hola
Anna – va dir el noi aixecant-se – Vols un cafè?
L’Anna
va seure al tamboret i va demanar al cambrer un cafè amb llet.
-Hola
Valentí. Què fas al mercat a aquestes hores?
-La
veritat és que no ho sé – va somriure – volia un cafè i el bar
al costat de l’oficina on treballo és tancat per reformes i mira,
aquí he acabat.
-Encara
treballes al mateix lloc? – En Valentí era administratiu en una
empresa que es dedicava a la fabricació de material d’oficina –
Pensava que a hores d’ara ja estaries portant la comptabilitat a
alguna multinacional.
-Calla,
calla. Ni me’n parlis de comptabilitat. – el noi va fer un gest
com d’espantar mosques amb la mà – Vaig estar tres mesos
substituint a un company que estava de baixa i en vaig acabar tip
Els
ulls d’en Valentí van lliscar des dels ulls de l’Anna cap al
vèrtex que formava el coll de la camisa de la noia just a on
començaven els seus pits. L’Anna va buscar l’anell amb la mà,
provant de llegir el que passava per la ment del noi, però va
recordar que no el duia. Era evident que en Valentí estava cercant a
la seva memòria, buscant les vegades que havia repassat amb mans i
boca aquell triangle que anava des del coll de la noia fins als seus
pits.
-Feia
molt que no ens veiem, oi? – va dir la noia – Potser un parell
d’anys i tot.
-Sí,
des de la festa de cap d’any a casa del Fran – el noi va abaixar
la veu, fins que la frase va morir a la seva boca.
L’Anna
recordava aquella festa. Feia uns mesos que havien deixat de viure
junts. No sabien que es trobarien a casa d’en Fran i quan es van
veure, es van saludar amb dos petons, sense mirar-se a la cara. Un
parell d’hores després, intoxicats a base de tequila i porros,
s’havien enrotllat quan algú va posar Is this love d’en Bob
Marley al tocadiscos. Van buscar una habitació lliure, però a tot
arreu hi havia gent fotent-se mà i gemegant a les fosques. Van
acabar al balcó, ella amb les mans a la barana i ell abraçant-la
des del darrere provant de ficar la mà pels ajustadíssims texans de
l’Anna, mentre li fregava l’erecció al cul. El fred els va
asserenar prou per a adonar-se de l’absurd de la situació i
recordar perquè no estaven junts. L’Anna va marxar poc després i
quan en Valentí va oferir d’acompanyar-la a casa, li va dir que
s’estimava més anar sola.
-És
cert. Quina nit, eh? – l’Anna va somriure.
En
Valentí, en veure que la noia el mirava amb el somrís als llavis,
va posar la mà sobre la d’ella.
-Vam
tenir bons moments tu i jo, eh? Que ens va passar?
L’Anna
va treure la mà de sota de la del noi i va contestar-li mentre li
donava uns copets al palmell. – Tu. Tu ens vas passar.
El
noi va serrar els llavis i va mirar a la barra.
-Tampoc
seria tot culpa meva, no? – va dir sense aixecar la mirada.
L’Anna
no creia que el noi entengués en què l’havia ofès. Els dies
posteriors a la seva discussió final li ho havien deixat ben clar.
Les darreres setmanes de la seva convivència van ser una sessió de
sexe experimental contínua. En Valentí ho volia provar tot. Van fer
anal, postures rares, sexe tàntric. Ella es va disfressar de tot el
que ell li va demanar, va masturbar-se amb vibradors davant seu,
anava al cine amb unes boles xineses al cony que ell li treia a mitja
pel·lícula. No acabaven un polvo sense que ell demanés de deixar
anar la correguda a qualsevol lloc menys dintre seu: a la cara, als
pits, als cabells, a l’esquena. Ella participava gustosa de tota
aquesta rauxa luxuriosa, gaudia amb tanta varietat, però de vegades
ell era massa insistent, massa intens i s’enfadava si ella no tenia
ganes de fer-ho tot com a ell li venia de gust. Van començar a
discutir freqüentment. Ella va provar de fer-li entendre, que
aquesta necessitat constant d’innovar i tastar coses noves, potser
amagava algun neguit, però ell només l’acusava de no deixar-lo
satisfet. Eren discussions llargues i que acabaven amb un dels dos
marxant enfadat, més sovint que no amb ella sentint-se esgotada i
frustrada. Quan es tranquil·litzaven i podien parlar sense
cridar-se, descobrien que s’estimaven molt. Gairebé sempre
acabaven fent l’amor, sense estridències, sense presses, mirant-se
a la cara i dient el nom de l’altre quan els arribava l’orgasme.
Però ella, a poc a poc, va anar sentint-se poc desitjada i
atractiva. L’Anna es veia menys com una partícip de la vida sexual
d’ell i més com un instrument per la seva satisfacció personal.
Llavors va ser quan en Valentí va començar a insistir que volia fer
un trio.
L’Anna
no tenia res en contra dels Menage a trois per se. De fet, ella
mateixa fantasiejava amb sentir dues boques recorrent el seu cos
alhora, potser una menjant-li els llavis mentre un altre li llepava
el sexe. Però sospitava que si feien venir algú altre a compartir
el seu llit, no seria tant per tenir una experiència de parella, com
perquè en Valentí pogués estar amb dues persones al llit. Ella
volia participar en la fantasia, no ser un convidat de pedra en la
festa personal d’ell. Així que quan un vespre, ell es va presentar
a casa amb una prostituta i sense ni saludar li va deixar anar un: És
hora de fotre un bon polvo a tres bandes, ella va notar com quelcom
es trencava al seu pit. L’Anna va espantar-se una mica en notar que
una calma freda li creixia dins del pit fins a ocupar-li tot l’espai
a dins. Va aixecar-se, va anar fins a l’entrada i li va preguntar a
la noia quant cobrava. Quan va sentir el preu, va prendre la bossa va
treure’n el moneder i va pagar-li la quantitat que la noia havia
anunciat. En Valentí va començar a protestar, però alguna cosa a
la cara de l’Anna el va deixar callat. La noia va obrir la porta
del carrer i va deixar sortir a la prostituta abans de mirar als ulls
a en Valentí i demanar-li què s’estimava més: marxar ell o que
marxés ella. Quan en Valentí no va contestar, l’Anna va sortir i
tancant la porta suaument, va deixar enrere la seva vida en comú.
-No.
Evidentment no tot és culpa d’un de sol quan una parella es trenca
– va dir la noia – Però nosaltres no estàvem fets per viure
junts.
En
Valentí va mirar-la als ulls.
-Jo
t’estimava molt – Va semblar que anava a dir quelcom més, però
va tancar la boca i va tornar a mirar a la barra.
-Jo
també Valentí. Però tu volies molt més del que jo podia donar-te.
L’Anna
va notar que el noi s’enfadava, anys després d’haver deixat
d’estar junts, després d’haver necessitat estar sola una bona
temporada per poder tornar a sentir-se còmoda amb ella mateixa,
encara ara, en Valentí no creia que hagués fet res malament. La veu
del seu cap va dir una sola frase -mostra-li la veritat- doncs i
l’Anna va pensar que la veu tenia molta raó.
-Al
final vas fer el trio? – va dir casualment – Jo no. I mira, de
tant en tant, encara hi penso.
En
Valentí va aixecar els ulls i va mirar-la desconcertat. L’Anna el
va veure dubtar uns segons abans de contestar.
-N’he
fet un parell, però no amb ningú que em fes sentir tan bé com tu
aconseguies fer-me sentir
La
noia va aixecar-se i va fer un gest al cambrer perquè li cobrés els
cafès. Va guardar-se el canvi al moneder i va ajupir-se fins a tenir
la boca ben a la vora de l’orella d’en Valentí.
-Bé
doncs. Potser haurem de fer alguna cosa al respecte – va acabar la
frase deixant anar un sospir directament a la galta del noi, que va
quedar-se allà amb els ulls com plats de cafè mentre l’Anna
caminava cap a la porta del mercat.
Quan
va arribar a la feina, el jefe estava parlant per telèfon. L’Anna
va entendre pel to, que parlava amb la seva dona. Quan la va veure,
li va fer un gest amb la mà perquè s’aturés.
-Sí,
li pregunto ara.
Abans
que li digués res, l’Anna li va dir: No. No vull venir a treballar
el pont.
-No,
no vol venir a treballar el pont – va dir l’home a l’aparell –
No, joder, no li oferiré més diners. Ja saps com n'és de cabuda. –
dit això, va penjar.
Els
clients van anar entrant i sortint del bar mentre l’Anna, perduda
en les seves cabòries, anava decidint què volia fer amb l’anell.
Aquell parell de dies havia estat la joia la que havia decidit què i
qui entrava a la seva ment, aprofitant-se de la impulsivitat de la
noia. Però ara seria ella la que manaria. Trobar-se amb el Valentí
havia estat una casualitat molt aclaridora. Si hagués tingut l’anell
en l’època que vivia amb ell, podria haver esbrinat fàcilment què
era el que realment buscava el noi. Pensava oferir-li una experiència
enriquidora el proper cop que es trobessin. Vols que fem un trio,
tindràs un trio – va pensar la noia, però no pensava buscar una
noia, pensava presentar-se amb un noi, ella també tenia dret a veure
les seves fantasies satisfetes. Trobar la persona adequada per la
tasca seria una feina de triar i remenar. I pensava dedicar el que
fes falta precisament a això: triar i remenar.
-I
si de camí, m’escorro uns quants cops tampoc serà un mal negoci –
va dir en veu baixa, aprofitant que l’únic client del bar estava
distret amb la tele.
Quan
en Pablo va entrar, l’Anna no va esperar que li demanés, per
agafar l’ampolla de ron. Va posar uns glaçons a un got de tub, va
servir una bona mesura de licor i va acabar d’omplir-lo amb
coca-cola.
-Hola
Anna – va dir el noi deixant el maletí que sempre portava al
tamboret al costat del qual seia.
-Hola
Pablo, has venut molts rellotges avui? – va preguntar la noia,
mentre li deixava el got al davant.
El
noi va esbufegar mentre es treia l’americana. Fins i tot sense les
muscleres tenia les espatlles ben amples. L’Anna trobava que el noi
era atractiu. I sabia que ella l’atreia perquè sempre acabaven
flirtejant. Mai havien anat més enllà perquè ell estava casat i
l’Anna no volia històries. Però avui la noia ho veia tot
diferent. El cabell fosc, una mica més llarg del que semblaria
correcte per un comercial, se li arrissava al clatell i li feia venir
ganes de jugar-hi. I els ulls, grans i blaus, que recorrien la seva
esquena fins al cul quan l’Anna es girava. El veia mirar-la sovint,
reflectit al mirall que hi havia darrere les ampolles, de vegades,
fins i tot, el veia humitejar-se els llavis mentre li repassava el
cul. Li va venir al cap una imatge: en Pablo prenent-la des del
darrere mentre ella s’agafava al capçal del llit i els pits li
saltaven embogits pels embats del noi.
No
acostumava mai a beure davant dels clients, però va donar-se la
volta i es va ajupir per treure una ampolla de tònica de la nevera.
Va aprofitar per tensar bé el cul just davant d’on en Pablo seia i
va fer veure que buscava, innecessàriament, fins que va aixecar-se.
En Pablo va afluixar-se una mica la corbata i va deixar anar un petit
estossec. La noia va somriure-li i va deixar la tònica davant del
cubata del noi. Va prendre una ampolla de tequila blanc i dos gots
curts.
-Et
ve de gust prendre’t un tequila amb mi, Pablo? – va dir amb veu
juganera.
En
Pablo va apartar el cubata mig ple a un costat.
-I
tant que sí. Que celebrem alguna cosa?
-Encara
no – va contestar la noia mentre omplia fins a la meitat els dos
gotets amb tequila – Però jo no descartaria acabar celebrant
quelcom ben aviat - Va omplir fins dalt de tot els gots amb tònica i
va posar uns posagots a sobre. – Salut - Va prendre el seu, va
donar un cop a la barra amb el cul del got i abans que l’escuma
sortís disparada, va beure’s el combinat.
El
noi va imitar l’acció de la noia, però no va poder evitar que la
barbeta se li omplis d’escuma de tònica. La noia va prendre un
drap i va eixugar-li la barbeta mirant-lo fixament als ulls.
-En
vols un altre? – va dir-li mentre s’omplia el seu got.
-És
clar. No deixarem la tònica a mitges perquè s’esbravi, no?
Aquest
cop quan li va passar el got, va trigar una mica més del compte
perquè els seus dits es toquessin quan el noi va prendre el got. Va
notar com el noi se n’adonava i va saber que ja se l’havia fet
seu quan va veure que a les galtes li pujava una mica de color. Van
brindar, van donar el cop de got a la barra i van fer baixar el
tequila, gola avall, d’un sol glop.
L’ampolla
de tònica va donar per tres xupitos per barba. Van entrar altres
clients i l’Anna va anar a servir-los, però de seguida tornava a
la barra, prop d’en Pablo. Van anar xerrant, amb l’Anna recolzada
a la barra. Era molt divertit veure com el noi s'adonava que ella
ajuntava els colzes per fer que la regatera li quedés ben marcada i
ell ja no amagava que li repassava amb ganes. Com qui no vol la cosa,
les seves mans es trobaven i es feien petites carícies furtives quan
ningú mirava. Ella va posar-li un altre cubata i mentre el noi se’l
bevia, ella va prendre el diari i d’amagatotis va buscar a les
planes de contactes. En un posagots, va apuntar el nom d’un hotel
de cites i una hora, les deu del matí i va posar-s’ho a la butxaca
de la camisa. En Pablo va acabar-se el cubata, va mirar l’hora i va
posar-se l’americana, mentre mirava l’Anna servir una cervesa.
-Em
pots vigilar el maletí mentre vaig al lavabo, Anna? – va dir el
noi.
L’Anna
va prendre el maletí i el va posar sota la barra. Va seguir amb la
mirada el noi fins que la porta que donava als serveis es tancava.
Llavors va mirar que tothom estigués servit i distret i va anar cap
al lavabo ella també.
Va
obrir la porta de l’urinari d’homes, la balda feia mesos que
estava trencada. En Pablo encara no s’havia tret la cigala per la
bragueta quan la noia el va sorprendre:
-Anna,
que fas? – va demanar-li.
-Res
– va contestar-li entrant, amb dificultats al petit espai. – He
pensat que potser volies que et donés un cop de mà.
Va
allargar la mà cap a la bragueta del noi i va prendre-li el penis,
que immediatament es va posar dur en els seus dits.
-No
crec que ara pugui pixar – va dir el noi amb la veu tremolosa.
La
noia va empènyer suaument la polla erecte apuntant a la tassa del
WC.
-Va
home, que amb tot el que has begut segur que en tens moltes ganes.
El
noi va començar a respirar ràpidament, però va tancar els ulls i
passats uns moments va començar a pixar. L’Anna va aguantar-se-la
fins que va acabar i llavor se la va sacsejar un parell de cops
perquè les darreres gotes caiguessin. Va ficar-li dins dels
calçotets i va apujar-li la bragueta. El noi la mirava sense dir
res.
-Ara
m’imagino que deus estar calent, oi? – va preguntar-li la noia –
Molt calent, fins i tot.
En
Pablo va fer que sí amb el cap.
-Ara
aniràs a casa i potser podries fer l’amor amb la teva dona. Però
que et sembla si demà al matí, t’escapes una estona i entre
client i client vens aquí – l’Anna va treure el posagots amb
l’adreça del meublé i li va passar – i fotem un polvo de
l'hòstia.
No
va esperar que el noi li contestés. Va sortir de l’habitacle, va
vigilar que ningú mirés i va tornar a la barra. Va rentar-se les
mans a la pica i se les va eixugar amb un drap. Quan el noi va
sortir, l’Anna l’esperava a la porta del bar amb el maletí.
-Ens
veiem demà, Pablo? – va demanar l’Anna amb un somriure innocent.
-És
clar que sí – va contestar el noi – Reservaré les meves forces
aquesta nit – li va dir en veu baixa abans de prendre el maletí i
sortir del bar.
Quan
l’Anna es va girar, va trobar-se que la Virtudes l’estava mirant.
Van mirar-se als ulls uns segons fins que la dóna li fer l’ullet
mentre deixava escapar una riallada. L’Anna i la Virtudes van xocar
les mans quan la noia anava cap a la barra, rient.